Trens

Un dels mitjans de transport que més m’agrada és el tren. En els anys d’universitat n’agafava molts, i sempre mirava a la gent i em preguntava: quin serà el seu motiu de viatge? Feina, família, estudis, plaer, mil coses, mil històries a dins d’un vagó de tren on caben 80 persones. I què dir de les estacions de tren, llocs de pas de tantes i tantes persones al llarg d’un sol dia. A l’estació de Barcelona-Sants podries estar hores i hores i no t’avorriries. Rius de gent amunt i avall, sempre amb presses.

Recorde la primera vegada que vaig posar un peu a Barcelona, maleta a la mà, caminant pel metro per arribar a Bellaterra on anava a començar una nova etapa. Em vaig sentir tan menudeta, tan poca coseta, tan ningú. Em creuava amb molta gent, casi tota amb la mirada perduda o els ulls fixats a terra, amb alguna persona ens creuàvem mirades, però tots anaven capficats amb els seus pensaments. Venia d’un lloc on a casi cada passa et topaves amb algú que coneixies i amb qui conversar. Este sentiment de soledat no va alleugerir la pena que portava a sobre per deixar la família, els amics, la Safor… A la gent amb les arrels fortes això ens costa. Però les mateixes arrels fortes són les que ens donen l’energia per poder transitar per totes les etapes de la vida amb satisfacció i amb la força suficient per evitar que estes arrels es trenquen.

Per a mi tota aquesta barreja de sentiments està perfectament reflectida a estes dos pel.lícules:

image

Un Lugar en el Mundo

Vides Pecuàries

Este documental, fet per un bon amic: Pau Reig, ha complit set anys. En el transcurs d’estos set anys, Andrés ha abandonat l’activitat degut a problemes de salut.
Els altres dos continuen al peu del canó, amb molts menys animals dels que tenien aquell dia i més arrugues, solcs marcats pel pas del temps i les inclemències climatològiques.
Ángel té relleu generacional consolidat. Gerard, potser també, però encara està per arribar.
Aquest document gràfic retrata la realitat d’una ramaderia envellida i nostàlgica d’un passat millor.
Esperem tindre aviat una ramaderia jove i envejosa d’un futur millor.

Incoherències

No s’heu plantejat mai el fet tan incoherent que, les persones que dia a dia treballen per a que totes i tots puguem menjar productes de qualitat (verdures, cereals, carn, llet, ous, fruites, etc…) i que fan una feina que no entén d’horaris, ni de festius, ni de vacances moltes vegades; siguen aquelles que, comparativament amb la resta d’actors implicats en tota la cadena alimentària; menys perceben per allò que fan?

Si s’heu plantejat això, després s’heu aturat a pensar a què pot ser degut això? I que és una mica (o molt) injust? El perquè passa això és complicat d’explicar ja que és un problema amb molts factors: organització mundial del comerç, política agrària comuna europea (PAC), multinacionals alimentàries, revolució verda, productivisme serien només alguns dels mots que podríem enumerar a l’hora de parlar d’esta problemàtica. Però m’agradaria més parlar de solucions, solucions que tenim a les nostres mans.

Un dia vaig vore un vídeo que parlava de les CSA (Community Supported Agriculture) i van dir una frase que se’m va quedar gravada: “El nostre objectiu no és produir menjar per a tot el món. És produir menjar bo i de qualitat per a 175 famílies”. Fa reflexionar, no? Mai es pregunteu d’on venen els aliments que consumiu? Un quilo d’espàrrecs produïts a Mèxic consumeixen 5 litres de combustible per a recórrer 11.800 km per tal d’arribar a Suïssa (Via Campesina), en canvi els mateixos espàrrecs produïts a Suïssa només en consumiran 0.3. Vos anime a que feu aquesta reflexió a l’hora d’anar a comprar. Pregunteu-li al botiguer o botiguera per l’orige dels productes. El nostre consum diari és un exercici de política agrària amb el qual podem afavorir el desenvolupament d’un sistema de producció local i de temporada; i si és ecològic encara millor!

Per Nadal ompliu les vostres taules de productes valencians, de proximitat i produïts pels nostres llauradors i ramaders!

_DSC0178

Foto: Vicent Domingo Sanchis

Idees per a un consum responsable:

Opcions sostenibles per al consum de peix

L’agricultura industrial i la seua responsabilitat en la crisi climàtica

 

Per què un concurs de gossos de ramat?

Perquè cal mantenir tradicions, o potser en este cas, rescatar-les. Perquè és el meu granet de sorra al manteniment de la ramaderia extensiva al País Valencià, perquè cal fer-nos sentir i que ens vegen, i que la gent sàpiga que existim i que n’estem orgullosos d’existir. També estem orgullosos de saber-nos RURALS, de lluitar cada dia contra els grans per mantenir-nos petits i ben grans alhora. Perquè vull, i tinc ganes de voler.

Però he de reconèixer que hi ha dies que el negre m’envaeix, i me n’aniria a un país veí on aquesta lluita diària no és lluita sinó normalitat. De moment encara tinc energia per a qudar-me.

L’ocàs de la ramaderia al País Valencià

Potser és massa pessimista pensar que arribarà el dia que l’únic que tinguem de la ramaderia siguen les instantànies d’un record o, en el millor dels casos, uns quants exemplars de cada espècie a una granja escola o a un centre de recuperació. No cal ser tan alarmistes ni negatius, però un descens d’un 22% en el cens del ramat oví i cabrum al nostre territori al llarg dels últims 10 anys (període 2002-2011 segons el MAGRAMA), es mereix que li dediquem uns minuts. M’agradaria analitzar ací quines han estat les causes d’aquest fet i quines en seran les conseqüències.

Les causes
Són diversos els factors que han conduït la situació fins als extrems actuals. Un d’important és la pèrdua progressiva de renda dels ramaders. Això, sumat a l’esclavitud d’una feina que no té dies ni hores, ja que els animals mengen els 365 dies de l’any, ha fet que els que ja s’hi dediquen no ho vulguen per als seus fills. Ens trobem llavors davant d’una mancança de relleu generacional.
Podríem pensar: “I com pot ser que tinguen una pèrdua de renda si els preus al mercat no fan més que augmentar?”. Fàcil resposta: són els intermediaris els que s’emporten el gruix dels diners que es deriven de la ramaderia. Aquests intermediaris tenen sort, ja que es troben amb un sector minifundista i poc unit, molt dèbil a l’hora de poder fer-los front. No vos heu plantejat mai com és possible que aquelles persones que ens alimenten amb productes d’alta qualitat i treballant de sòl a sòl, siguen els que menys perceben de tota la xarxa? Ben el món al revés on vivim avui dia.
Un altre factor són les desafortunades polítiques subsidiàries de la Unió Europea que primen la no-producció i l’abandó de les terres. Tot això sense deixar de banda els impediments de les administracions locals a l’hora d’engegar activitats relacionades amb la producció animal.

Les conseqüències
Una molt evident i, desgraciadament molt freqüent, són els incendis forestals. És sabut que el ramat neteja les muntanyes. No serà la primera vegada que hom sent aquest comentari: “durant tots els anys que vaig estar amb el meu ramat per estes muntanyes, no hi va haver cap incendi”. Això és ben cert, però també s’ha de tenir en compte que no podem sobrepassar la càrrega ramadera que la terra puga suportar, ja que es pot ocasionar un deteriorament equiparable al d’un cremat.
Per altra banda, està demostrat que aquells camins transitats pel bestiar esdevenen corredors d’una elevada biodiversitat. Cada ramat que desapareix és un corredor verd menys i una pèrdua de la identitat paisatgística i cultural del nostre país. El nostre entorn, tal i com el coneguem avui, no és fruit de l’atzar, sinó de segles d’activitat agropecuària que l’ha anat forjant. Amb aquesta desaparició, per exemple, perilla l’ovella roja o guirra, que és la nostra, l’autòctona valenciana. Vet aquí un altre element clau de biodiversitat en perill.
Per últim, a més d’aquests factors, no podem menysprear el fet que si desapareixen els nostres ramats més propers haurem de consumir productes que vinguen de més lluny, provinents d’altres sistemes productius i amb la petjada ecològica que això comporta. Tot això, en definitiva, acabarà en un deteriorament de la qualitat i seguretat alimentària.

Aparegut a l’últim número de la revista Barcella que edita el Col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola.